Les ineficiències d’un país com la India, causa principal del seu lent desenvolupament vers altres potències emergents, queden totalment reflectides en els seus aeroports i en la manera en com el país els gestiona. En aquest post, intentaré fer un paral·lelisme entre les coses que em treuen de polleguera quan he de viatjar ‘des de’ o ‘cap a’ la India i les ineficiències de mercat que un país com la India ha de solucionar si vol créixer a un ritme superior a l’actual i de manera sostenible.
Barreres a l’entrada:
Només a la India se’m demana una còpia impresa del meu bitllet que he de presentar, junt amb el meu passaport, als oficials/soldats que hi ha als accessos de l’aeroport. Familiars o visitants no poden accedir a la zona de counters i per tant qui hi ha a ‘interior de l’aeroport, fins i tot abans de passar immigració o seguretat, només poden ser viatgers. El procés dura 5 minuts ben bons. Els soldats no saben ni que miren ni que llegeixen. Amb una parsimònia molt característica del país de les vaques sagrades, no tenen cap pressa en donar-te el vist-i-plau. I quan el tens, pots anar cap al counter a fer el ‘check-in’ corresponent.
En aquest primer escenari el paral·lelisme és claríssim. Pels béns de consum, els aranzels són altíssims per productes que no tenen competència local o aquesta produeix productes que ni s’assemblen al que empreses estrangeres estan oferint (o podrien oferir) al mercat. Si, per altra banda, ens referim a empreses de distribució, el cas és similar. Les empreses estrangeres no poden establir-se o tenir punts de venta propis, si no disposen d’un soci local (el soci local ha de ser majoritari). Les grans cadenes han posat un peu en el mercat indi, però realitzen les grans inversions en altres països on el benefici no l’han de compartir i les decisions les prenen ells mateixos al 100% o en un percentatge majoritari.
Duplicitat de recursos/Baixa productivitat:
Superat el primer guàrdia, toca facturar l’equipatge (en cas de que sigui necessari) i recollir la targeta d’embarc. Abans d’arribar al mostrador i quan comença el laberint de catenàries que et portaran a les cintes de facturació, et trobes d’una a tres persones que pretenen saber on vas per assenyalar-te el camí a seguir. Si els necessites els tindràs allà i si no és el cas també. No dubto de la seva vocació de servei, però aporten poc valor al procés i gairebé mai entenen que potser no necessites la seva ajuda, per la qual cosa caminen al teu costat intentant satisfer un servei no sol·licitat.
Quan arribes finalment al counter, toca tornar a sofrir la parsimònia india. El personal és terriblement lent i un procés de 5 minuts acaba duent-se a terme en un quart d’hora. Al costat de la persona que t’atèn n’hi ha dues o tres més. Aquestes persones a vegades no fan res i en la majoria de casos o posen la teva maleta a la cinta mecànica o posen un tag al teu equipatge de mà.
Si bé aquest és un cas que és pot viure i veure als counters de les línies aèries, es fa pal·lès en centenars d’altres ocasions. Des d’empreses vàries a punts de venta, passant per hotels o restaurants, podem trobar gran quantitat de gent aturada o no tenint massa clar que fer (a banda de que la voluntat de fer alguna cosa, a vegades, també és escassa).
“PLENTY OF TIME”:
La parsimònia índia arriba a la seva expressió màxima quan pretenem passar el control d’immigràcio. Com em va dir una vegada un professor d’universitat de la XRLI de Jamshedpur “els indis tenen tot el temps del món, perquè si les coses no es fan o passen en aquesta vida, passaran o es faran en la següent”. I aquesta és exactament la sensació que tens quan ets davant de qui revisa el teu passaport i et permet sortir del país.
De fet, en la majoria de països les traves són a l’entrada, però a la India el procés no segueix la mateixa lògica. A la Xina, tot i els seus molts defectes, els controls d’immigració són abundants i ràpids, i en canvi a la India són escassos i lents. Potser, tot plegat, és un paradigma del que ha passat en ambdos països en les últimes dues dècades.
Visar i Revisar – Repeticions innecessàries:
Arribem al punt que em va portar a escriure aquest article: El control de seguretat.
Si ja és prou desagradable quan et veus amb el portàtil, la maleta, el cinturó i a vegades fins i tot les sabates a les mans per passar el control de seguretat, a la Índia hi hem de sumar que cal ensenyar la targeta d’embarc no menys de 3 vegades i que soni o no soni l’arc quan tu passes, et magrejaran de tota manera.
Si senyor, no entenc la necessitat de tenir un arc quan no serveix per res absolutament. Els guàrdies ja no presten atenció a l’arc, perquè ja saben quin és el pas següent. Hi ha guàrdies per tot arreu aturats (almenys 3 o 4 mirant la pantalla de les maletes) i el fet de que t’hagin de palpar genera cues interminables.
Si a més, tens la desgràcia de que han vist alguna mena d’objecte que, tot i no saber que és, creuen que pot ser prohibit i perillós, una mitja horeta ben bona no te la treu ningú.
Infraestructures:
Una vegada dins, i com faig en la majoria d’aeroports, aprofito l’estona per passar-la al lounge i treballar una mica (més) o navegar per Internet. Els lounges de Delhi per exemple són ‘justets’ però com tants altres que hi ha pel món, el problema real que tenen és que no tenen WIFI o funciona de manera intermitent. Les precàries infraestructures i les pujades i baixades de tensió fan que Internet no sigui estable i que en alguns moments senzillament no se’n pugui disposar.
Aquest fet passa quan ets a casa, a l’oficina o en qualsevol fàbrica i obliga a les empreses i zones residencials a instal·lar generadors per tal de que actuïn com a back-up quan el sitema principal salta.
NOTA: Als lounges de Barcelona no hi ha WIFI gratuïta a diferència del 99% dels aeroports que visito.
I no s’acaba aquí …
Retrassos més accentuats que en altres aeroports, 3 o 4 controls més entre la porta d’embarc i l’entrada del avió, guàrdies sellant el tag que portes a la maleta de la cabina, guàrdies revisant el que l’anterior a sellat …
——————————————————————————————————–
En resum, hi ha molt per fer en aquest país i per poc que pugui hi posaré el meu granet d’arena.
Fins aviat!
Petons i abraçades!
