Si bé Kuala Lumpur no és la capital de cap estat de la Índia, ni és la primera vegada que visito Malàisia, si que em fa especial il•lusió relatar en la secció Delhi-catessen la meva darrera i recent visita al país.
Fins ara les meves contínues tornades a casa feien que moltes de les anècdotes que vivia entre reunions i obligacions professionals, les explicava en persona a família i amics.
Com que a dia d’avui poder-ho fer és una mica més complicat i té sentit englobar-ho tot en el si d’una mateixa experiència, us faré unes petites pinzellades del que han donat de si aquests dies.
Des de que vaig arribar a la Índia que quan estic a casa mirant algun programa o pel•lícula a televisió veig anuncis promocionant Malàisia amb l’eslògan “Truly Asia”. Si bé el significat és “Realment Asia” i podria ser el resultat de les ments creatives d’una agència de publicitat qualsevol, crec que en aquest cas l’han encertat totalment i han trobat dues paraules que defineixen exactament al país i sobretot la ciutat de Kuala Lumpur. Població local, una gran comunitat xinesa, una tercera i no menys important comunitat Índia, gratacels, casetes baixes, passat colonial, platges, menjar i beure per tot arreu i racons, luxe però al mateix temps pobresa o senzillesa, … Tot plegat una mescla d’ètnies, religions i procedències que reflecteix un continent on trobem xinesos i indis a tot arreu, musulmans, budistes i catòlics a parts semblants i l’emergència d’unes pautes de consum occidentals que fins fa una dècada semblaven impossibles en aquesta part de món.
El temps del que vaig disposar va ser reduït. Les obligacions professionals em van ocupar gairebé tot el divendres i el matí-migdia de dissabte. Per aquest fet vaig decidir buscar-me una activitat pel divendres vespre-nit i deixar el descobriment de la ciutat pel dissabte tarda.
De fet, l’arribada a la ciutat ja va ser bastant impactant, més que en d’altres ocasions. Mentre normalment feia estada al Melià que hi ha davant del Centre Cial. Times Square, aquesta vegada (per un cost semblant) em van aconseguir una habitació a l’hotel TRADERS (Grup Shangri-la). Només arribar (6.45h del matí) i a l’espera de que m’assignéssin una habitació vaig poder esmorzar gaudint d’unes vistes immillorables: les Torres Petronas. Ben bé entre l’hotel Traders i les Torres Petronas hi ha només un petit jardí/llac que pertany al centre de convencions i fires que separa ambdós edificis.
El paratge és immillorable i, si s’hi va per feina, és molt recomanable ja que et permet aprofitar les estones lliures per passejar pel parc, visitar el centre comercial de la planta baixa de les Torres Petronas o prendre alguna cosa en alguna de les múltiples cafeteries de l’indret.
Com que no tenia massa temps el divendres vespre-nit, estava cansat del vol i de tantes reunions mantingudes, em va semblar una gran idea visitar la Dewan Filharmonik Petronas, la sala de concerts clàssics que també hi ha a la planta baixa de les famoses torres. Vaig treure el cap a la guixeta i aquella mateixa nit hi havia concert. Emmarcat en un cicle de músiques tradicionals malàisies (Seni Festival), hi havia una actuació de la Orkestra Tradisional Malaysia per un preu de 13€. Vaig comprar l’entrada i molt amablement la persona que m’atenia em va donar una targeta en la que es recordava que no es podia assistir al concert “casual” i que el codi de vestimenta exigia americana (tot i que et podies estalviar la corbata).
L’actuació va ser preciosa. De fet el programa era una mescla entre tradició malàisia i modernitat. La formació tenia el tamany i les característiques d’una orquestra simfònica com les que tenim a Europa però no hi havia cap instrument conegut o que s’assemblés als que fem servir a Occident. Algunes de les peces que van interpretar tenien col•laboracions vocals, entre les que destacava Jaclyn Victor. La nota curiosa va ser que abans de començar el concert, el presentador de l’event va demanar al públic que es posés de peu i cantessin tots junts l’himne nacional. Jo també em vaig posar de peu … però a diferència de la resta no vaig ni moure la boca.
L’endemà tarda-nit, un cop acabada la feina, vaig treure’m la corbata i em vaig posar els texans. Jo mateix m’havia muntat un itinerari bastant extens que m’havia de permetre recórrer Chinatown, Golden Triangle i KLCC (les tres zones més populars de la ciutat). De fet vaig ometre Little India, però és que d’indis ja en tinc prou i la BIG India la veig a diari.
Kuala Lumpur s’ha posat les piles. Si fa 3 anys quan hi vaig anar per primera vegada no semblava que les infraestructures gengantines creades estiguessin atraient turisme i negoci, a dia d’avui es demostra que era una qüestió de temps. Si bé Bangkok sovint viu a l’ombra del negoci sexual, Singapur del turisme elitista i Jakarta dels que són una mica més aventurers, Kuala Lumpur s’ha convertit en la capital del turisme familiar que preté sortir dels destins més comuns i occidentals. La ciutat està preparada per a aquesta mena de turisme, i atrau als visitants que busquen comprar, menjar, passejar i alguns dies de platja en illes o a la costa.
Chinatown n’és un exemple clar: xiringuitos amb falsificacions al més pur estil xinès, mercats coberts, restaurants i terraces amb menjar local però adaptades als paladars foranis … Tot plegat un parc temàtic xinès, en el qual s’ha colat algun temple hinduista i una de les mesquites més importants de la ciutat: Masjid Jamek.
Al final de Chinatown, gairebé on acaba el que es considera centre ciutat, vaig trobar un restaurant que recomanaven a la guia: Old China Café. Situat a l’antiga bugaderia portuària que servia als vaixells britànics que arribaven a port, el restaurant era gairebé buit i tenia un encant especial entre mobles antics i músiques dels anys 1930. Ben bé et podies imaginar una mescla entre colonitzadors britànics i empresaris locals bevent gin al capvespre o fent un té a mitja tarda als anys 30 o 40. Vaig dinar allí mateix, tot i que eren les 16h, el que recomanava la guia i no em vaig equivocar: vedella amb un curry excel.lent i una sopa de noodles i verdures prou bona.
D’allí vaig visitar el CENTRAL MARKET (antiguitats i souvenirs) i me’n vaig anar cap a la zona de KLCC on vaig pujar a la Menara KL. Si bé no és tant alta com les Petronas, l’accés i les cues no són tan complicades. A més gairebé m’estimava més pujar i veure les Petronas des dels 421 metres d’altura de la Menara que no al revés.
La visita va ser ràpida i vaig dirigir-me cap a la zona més comercial (Times Square Mall). Hi vaig donar un tomb i fer un cafè tot comprovant, per enèssima vegada, que de mica a mica tot s’assembla i gairebé a tot arreu hi trobem les mateixes marques i botigues.
Per acabar el meu circuit, que podia ser de 8 o 10 kilòmetres aproximadament, vaig caminar des del Centre Comercial, on era el meu antic hotel, cap a les Torres Petronas on es troba el Traders. La gràcia d’aquest itinerari és que creues Jalan Alor i tots els carrers de manjar el carrer que són tant populars a la ciutat. Fileres i fileres de taules i cadires plenes de gent menjant i bevent. És una de les fotografies més populars asiàtiques i Kuala Lumpur és un dels indrets on és més fàcil (i segur) gaudir-ne. Seria l’equialent a les tapes i les canyes espanyoles … però en versió curry, pollastre i arròs.
Un cop a l’hotel, i després de revisar el correu ja només em quedava una cosa pendent, pujar a fer una copa a l’SKY BAR, el bar de copes de l’hotel Traders, el qual és un dels llocs més “in” de la ciutat i té unes vistes de les PETRONAS aboslutament espectaculars.
No res. Ja us aniré explicant.
Petons i abraçades! Fins aviat!
